Un moment
de suspens
per agafar aire
i tornar a començar
de bell nou
intrigat
a veure què passa
sense res a les mans
essent lliure
tu què mires !
faig el que vull amb la vida !
puc tornar a començar.

Tan cansat
d’aguantar
aquelles mirades
no són ells ni sóc jo
és el lloc
és el temps
però estic cansat de ser amable !
no tinc por de parlar.
vull ser lliure !
tu què mires !
faig el que vull amb la vida !
puc tornar a començar !

Busco una mirada
busco una paraula
que m’ajudi a respirar
no hi ha cap senyal
que m’indiqui
on anar
busco una mirada
mira com s’amaga !
ara se que haig de marxar

Quan estàs bé
es veu tot tan clar
però no som res
ens deixem portar
com fulles pel vent.

Quan estàs bé
es veu tot tan clar
però no som res
ens deixem portar
com fulles pel vent.

Se molt bé que des d’aquest lloc es veu tot tant clar que
la vista enganya.
aquest terra que sembla dur demà segur
serà tot de sorra…
mira amont t’està caient una sorpresa
que no esperaves!
cantant sense ser concient no podem fer res
quan hi ha un accident.

I ara cauré
i tu ho veuràs
ja falta poc
jo no veia res
d’aquest forat.

I ara cauré
i tu ho veuràs
ja falta poc
jo no veia res
d’aquest forat.

I ara mires amont, estàs plorant,
veus que ningú t’ajuda
sol en un forat incomunicat
estàs plorant però lluites
ho veus tot fosc, ningú et fa cas,
però potser això és mentida.
era abans que no veies res...
ara t’ha tocat, el cantó fosc de la vida...

Penjat d’un fil s’hi està tant bé!
un fil tiré
caure cauré...
penjat d’un fil s’hi està tant bé...!
caure cauré...

Penjat d’un fil s’hi està tant bé!
un fil tiré
caure cauré
penjat d’un fil s’hi està tant bé...!
caure cauré...

Sol, així sol no em sento sol
Una forma ben senzilla
De repassar tot un dia
I corrent et sents millor
I respires molt més fort
I pensant en els problemes
Te n’oblides de les penes

Així sol no em sento sol
Si vull agafo drecera
I si vull faig marxa enrere

Una forma ben barata
De passar pel psiquiatre
Corrent quan es pon el sol

Surto al carrer i miro al cel
Voltaré pels camps de fora
Miraré els turons que es mouen
I els marges que estan ben plens
D’herbes i de flors de vora
Que no serveixen per a res
O potser d’alguna cosa...

I és que no conec el camp,
Hem perdut moltes essències
El temps ens ha anat canviant
No se quan floreix la menta...

Així sol no em sento sol
Si vull agafo drecera
I si vull faig marxa enrere

És la forma més barata
De passar pel psiquiatre