Quan tothom és a dormir i ningú et pot vigilar
Quan la casa és per tu sol, sense fer gens de soroll
Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats
Investigues les històries que s’amaguen en les coses...

Et sents com un lladre intrús encobert per les parets
Sense cap moralitat fas les coses perquè vols
Ets un nen amagat dins la cabana que t’has fet
Amb cadires, mantes velles, amb juguets i nines teves...

És el món particular amb la lògica de tu
Mai ningú el podrà jutjar, no hi podrà entrar mai ningú
Ni l’amic més estimat, ni l’amant més desitjat
Ni la cosa més bonica, ni l’amor de la vida...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”

T’agrada passar per llocs solitaris i emboscats
Somies trobar princeses oferint-se despullades
Enmig d’una clariana de xifrers i de pollancres
Són les coses que imagines, són les coses que et fan viure...

Has comès assassinats, has fet coses immorals
Has guanyat un miler d’homes, has fet l’amor amb mil dones
Has volat entre terrats per anar a un altre món
I ara ets a les quimbambes amb la saca dels milions...

És el món particular amb la lògica de tu
Tot es pot imaginar, imagina que ets algú
Que ha viscut tres milions d’anys i coneixes les mentides
I ningú et foterà mai perquè tens sabiduria...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”

Si llegeixo la història del Barça,
si llegeixo "Els pilars de la terra",
si llegeixo el xampú de la dutxa, no fa mal.

Si llegeixo un tractat d'harmonia,
si llegeixo el diari del dia,
si llegeixo històries antigues, no fan mal.

Si llegeixo, llegeixo, llegeixo,
i no penso, no penso, no penso,
no penso llavors no existeixo.

Si llegeixo cara boca terrosa,
amagat sense fer gens de nosa,
com si no anés amb mi aquest cosa, no fa mal.

Perquè no m'interessa què diuen,
perquè no vull sentir com se'n riuen,
perquè el món aquell on ells viuen fa mal.

Si llegeixo, llegeixo, llegeixo,
i no penso, no penso, no penso,
no penso llavors no existeixo.

Tira'm a terra, clava'm l'espasa, pica la pedra, deixa'm sense aire.
Digue'm imbècil sense respecte, insulta'm i crida'm, abraça'm i apreta'm!

Si llegeixo la història de xina,
o el prospecte de la medicina,
o novel•les de roses i espines, no fan mal.

Si llegeixo cara boca terrosa,
amagat sense fer gens de nosa,
com si no anés amb mi aquest cosa, no fa mal.

Arraulit com si fos una pedra,
amagat perquè no hi ha manera,
emprenyat i tu que et desesperes, i et faig mal!
Jo ja se que no reacciono,
que no resolc cap problema,
però tampoc en creo!

Tira'm a terra, clava'm l'espasa, pica la pedra , deixa'm sense aire.
Digue'm imbècil, sense respecte, insulta'm i crida'm, abraça'm i apreta'm!

Tira'm a terra, clava'm l'espasa, pica la pedra , deixa'm sense aire.
Digue'm imbècil, sense respecte, insulta'm i crida'm, abraça'm i apreta'm!

He sortit del cine i no sabia on era ni tampoc quina hora era.
Tornava cap a casa pensant en tot això, es pot fer una cançó d’aquesta sensació?
La peli m’ha portat fins al Japó.
He entrat en trànsit com quan canto una cançó.

He arribat a casa i estava ple de gent, he hagut de tornar a terra immediatament!
Rera  cada gest, dins de la mirada, es veia clarament que estava a la parra.
He entrat al quarto a escriure aquesta cançó.
Cal aprendre a afrontar qualsevol situació.

Quan vaig cap a la feina tinc un gran moment, em trobo una noia que em mira constantment.
No li dic mai res, i mira que m’agrada, dintre del meu cap ja me l’he tirada.
Però tot és mentida, tot és dintre del meu cap.
He d’aprendre a afrontar tota la realitat.

Vivint aquí a Girona he passat els meus moments i m’he sentit enganyat.
Camino pels carrers mirant les cantonades, si busques més diners per terra hi ha xavalles.
A ningú li agrada veure que està perdut.
A ningú li agrada dir que no hi ha futur.
A ningú li agrada no saber on anar.
A ningú li agrada dir que no hi ha demà.
A ningú li agrada...
A ningú li agrada...