Consells de vida no en vull més
Només vull mirar amb els meus ulls
Camins marcat són culs de sac
Vull caminar en soledat

Foscor en la ignorància
Vaig a les palpentes
Creure en percepcions
Caure en aparences

Estar-se al límit del ramat
Fa por que no et mengin els llops
Arribar al límit del meu cos
M’ha dut a més d’un daltabaix

El camí més curt
No és pas el més recte
El camí amb més gent
No és el més correcte

Suposicions!
Jo hi vull anar
Tots són rumors!
Jo els vull provar

Consells de vida no en vull més
Només vull mirar amb els meus ulls
Camins marcat són culs de sac
Vull caminar en soledat

El camí més curt
No és pas el més recte
El camí amb més gent
No és el més correcte

Sento la gran crida cap als llocs més obscurs,
És la mixolidia que em fa cantar aquest blues, aquest blues, aquest b....
Sento l’harmonia amb greus mitjos i aguts,
És la mixolídia que canta pels perduts.

Sento la gran crida cap als llocs més obscurs,
És la mixolidia que em fa cantar aquest blues, aquest blues, aquest b....
Sento l’harmonia amb greus mijos i aguts,
Deixo anar les penes amb la calma del vençut, que ha perdut, que ha p...

Tastant la solitud,
fumant sota la pluja.
A les portes de l'estanc
mirant el gris intens.
Em poso la caputxa,
segueixo una gent,
ves a saber què estic fent.

Ara que no hi ets
faig el que no voldries.
No se cap on em porten
tota aquesta gent.
M'és igual si m'equivoco,
tot és bo i resplendent
i ho vull viure intensament.

Tornem a començar,
tornem-se a equivocar,
tornem a carregar aquest pes,
no hi podem fer res, no hi podem fer res.

I torno cap a casa,
a mi ningú em fa cas.
Jo he fet el que em semblava,
tu ara què em diràs.
Ja veig que no funciona,
ja veig que he fracassat,
però és el món que està equivocat.

Tornem a començar,
tornem-se a equivocar,
tornem a carregar aquest pes,
no hi podem fer res,
no hi podem fer res.

Un dia un home em va dir “si agafes aquest camí arribaràs on vols arribar”.
I jo li vaig fer cas, anava caminant, però el camí es nava enverdissant.
Vaig poder sortir ben esgarrinxat, però almenys per fi vaig poder reposar.
Tot reflexionant sobre el que havia passat vaig decidir tornar a començar.

De bon començament, amb els ànims renovats i amb una gran finalitat.
Anava decidit, corria sens parar, frisava per arribar!
De tant mirar endavant vaig empassegar amb una arrel de pi molt gran.
Sort d’una noia que passava per allà i les farides em va curar.

I ens vàrem fer amics, i caminàvem plegats, i és que estàvem enamorats!
Tot era tan bonic, miràvem les flors fèiem l’amor al mig del bosc.
De sobte ens vam mirar i vam al.lucinar! I és que havíem arribat!
I és que sembla extrany quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg.